La Llei de desindexació exclou expressament la negociació col·lectiva del seu àmbit d’aplicació. Sobre el paper, doncs, no l’afecta. A la pràctica, però, és tot el contrari: deixa les empreses atrapades entre un salari que puja i un preu de contracte congelat, i condiciona la negociació col·lectiva de tot el sector de la neteja.
Sovint es diu que la desindexació és un problema exclusiu de les empreses que treballen per a l’Administració i que, per tant, no afecta la resta. És una lectura comprensible, però equivocada. La contractació pública no és un compartiment estanc: marca el preu i les condicions de referència de tot el mercat. Quan la meitat de la facturació del sector opera amb preus que no es poden actualitzar, aquesta pressió a la baixa acaba arrossegant també l’activitat privada, que competeix pels mateixos treballadors i sota el mateix conveni.
I aquí hi ha la clau: el conveni col·lectiu és un de sol per a tothom. El que es pugui pactar depèn, en bona part, de la salut del segment més gran del sector. Si la part que treballa amb l’Administració queda asfixiada per un marc que no li permet repercutir costos, es limita el marge de tota la negociació i, per tant, el que es pot oferir a totes les persones treballadores, treballin per a qui treballin. A això s’hi afegeixen els efectes que ja s’observen: licitacions que queden desertes, empreses -especialment pimes- que es retiren del mercat públic, més concentració, menys competència i, en últim terme, un risc per a la qualitat i la continuïtat d’un servei essencial.
Què és la desindexació i d’on surt
Per entendre per què passa això, cal tornar a l’origen. L’any 2015, la Llei 2/2015, de 30 de març, de desindexació de l’economia espanyola va establir una nova disciplina “no indexadora” en l’àmbit de la contractació pública, en els preus regulats i en totes les partides d’ingressos i despeses dels pressupostos públics. La idea de fons era trencar l’actualització automàtica de preus i rendes en funció de l’IPC per evitar els anomenats efectes de segona ronda: que la inflació es retroalimenti traslladant-se d’un sector a un altre fins a fer-se permanent.
La mateixa norma, però, va deixar fora del seu abast tres àmbits. El primer, i el més rellevant per a nosaltres, és la negociació salarial col·lectiva, exclosa de manera expressa per tractar-se d’un dret constitucional: l’actualització dels salaris, diu la llei, no es pot sostreure d’allò que acordin les parts. Queden també fora les pensions i els instruments financers.
Aquí neix la paradoxa que dona títol a aquesta reflexió. La desindexació no toca la negociació col·lectiva, però en separa els dos extrems: el salari que fixa el conveni, que continua pujant, i el preu que paga l’Administració, que queda congelat. I, al mig, l’empresa, que ha d’absorbir la diferència.
El cost que el contracte no pot absorbir
El mecanisme és tècnic, però les seves conseqüències són ben concretes. L’article 103 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, regula la revisió de preus com una excepció, no com una regla. Només la permet en contractes d’obra, de subministrament de fabricació d’armament i equipament, de subministrament d’energia i en aquells en què el període de recuperació de la inversió sigui igual o superior a cinc anys.
Un contracte ordinari de serveis de neteja no encaixa en cap d’aquests supòsits. El resultat és que, en la immensa majoria dels casos, no admet revisió de preus. I quan, excepcionalment, podria admetre-la, la llei limita el cost de mà d’obra repercutible a l’increment pactat per al personal del sector públic. La reforma de l’article 103 introduïda per la Llei 11/2023 va obrir una escletxa, però només per als contractes intensius en matèries primeres i energia, no per als intensius en persones com el nostre. I encara hi ha un detall jurídic decisiu: la modificació de les condicions salarials per un nou conveni no es pot qualificar de “periòdica i predeterminada”, de manera que, per definició, queda fora de l’únic mecanisme de revisió que la llei permet.
La conseqüència és inequívoca: l’empresa assumeix l’increment del conveni i el de les successives pujades del Salari Mínim Interprofessional durant tota la vida del contracte, sense cap via de compensació.
La suma que explica la prudència del sector
Arribats a aquest punt, val la pena posar-se per un moment a la pell d’una empresa de neteja que treballa per a l’Administració, perquè és aquí on s’entén per què la negociació col·lectiva es torna tan difícil. No es tracta d’una qüestió de voluntat ni, encara menys, d’avarícia: és, simplement, una qüestió aritmètica.
En una activitat on el personal representa més del 85% del cost, els costos laborals creixen per diversos fronts alhora. D’una banda, el conveni col·lectiu del sector fixa increments salarials any rere any. De l’altra, les fortes i successives pujades del Salari Mínim Interprofessional dels últims anys han elevat el terra salarial de manera molt notable. A tot plegat s’hi sumen noves obligacions introduïdes per via normativa que, tot i tenir un valor social indiscutible, arriben sense negociació amb la part empresarial i sense cap mecanisme que en compensi el cost.
I encara hi ha un factor que ho agreuja tot: l’absentisme. A la neteja ronda el 13%, amb baixes que duren de mitjana 55 dies. Com que el servei s’ha de prestar sí o sí, cada absència s’ha de cobrir, amb el cost de la substitució que això comporta. Però el que gairebé mai es comptabilitza són els elevats sobrecostos operatius de gestionar aquest absentisme: organitzar substitucions d’un dia per l’altre, reorganitzar equips i quadrants, formar la persona que cobreix el servei i assumir tota la càrrega administrativa i de supervisió que tot plegat genera. Un cost invisible que, sumat a la resta, acaba recaient directament sobre el compte de resultats.
Ara afegim-hi l’element que ho tanca tot: durant anys, la meitat de la facturació d’aquestes empreses, la que prové de contractes públics, no es pot revisar. És a dir, tots aquests increments de cost -conveni, SMI, noves obligacions, absentisme- recauen sobre un preu que la llei impedeix actualitzar. La pregunta, vista des d’aquí, és senzilla: si una empresa no pot traslladar al seu principal client cap d’aquests sobrecostos, d’on surten els diners per assumir, a sobre, una pujada salarial ambiciosa?
Aquesta és la lògica que determina que la prudència del sector davant certs increments no neixi de no voler millorar els salaris -els treballadors de la neteja mereixen condicions dignes i estables-, sinó d’un marc que obliga l’empresa a finançar aquestes millores sense cap via per recuperar-les. I, paradoxalment, el principal obstacle per apujar els sous no és l’empresa: és una regulació que impedeix que aquestes pujades es traslladin a qui les ha de pagar, l’Administració. Corregir-la beneficiaria tothom, perquè permetria que els avenços del conveni i del SMI arribessin de veritat al personal sense posar en risc l’empresa que l’ocupa.
Patronal i sindicats, de la mà
Que aquest diagnòstic no és una reivindicació de part ho demostra un fet poc habitual: el mateix V Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva (2023-2025), signat per CEOE, CEPYME, CCOO i UGT, va dedicar un apartat específic a “l’actualització de preus durant la vigència dels contractes públics” i va reclamar directament al Govern que modifiqués el règim de revisió de preus de la Llei de Contractes. Patronal i sindicats, sovint en posicions oposades, coincidim sense matisos: el marc actual és insostenible.
Té tot el sentit que sigui així. Quan, entre 2021 i 2023, la inflació es va disparar, l’absència de clàusules automàtiques lligades a l’IPC -precisament la filosofia que la desindexació havia impulsat- va erosionar el poder adquisitiu i va reactivar la demanda de clàusules de garantia salarial. El VI AENC que ara es negocia torna a posar el focus a reforçar-les i a vincular els salaris a l’evolució del SMI. Són objectius legítims; però, sense un mecanisme que permeti traslladar-los al preu dels contractes públics, xoquen frontalment amb la realitat de les empreses que els han de sostenir. Per això la solució no enfronta treballadors i empreses: els uneix.
El paper d’ASCEN
Des d’ASCEN treballem aquesta qüestió pels dos canals on tenim veu. A escala estatal, a través d’AFELÍN -on ostentem la vicepresidència-, que forma part d’alianzAS, la plataforma que aglutina deu organitzacions empresarials dels serveis essencials intensius en mà d’obra.
D’aquest treball conjunt n’ha sortit una via concreta: el febrer de 2025 es va registrar al Congrés una Proposició de Llei per a l’actualització dels preus en els contractes del sector públic, que modifica els articles 100 i 103 de la Llei 9/2017 i hi afegeix un nou article 103.bis. La seva peça central és un procediment estable que permetria actualitzar el preu dels contractes quan els increments de costos salarials derivats de nous convenis o de pujades del SMI superin les previsions inicials de l’òrgan de contractació. L’argument de fons és nítid: el principi de risc i ventura no es pot estendre fins a incloure un cost que l’empresa no fixa ni pot reduir, perquè el determinen la negociació col·lectiva i la llei. De moment, el text continua pendent de tramitació parlamentària i el marc vigent segueix sent el restrictiu, però la reivindicació ha guanyat interlocució i ha situat el problema al centre del debat.
A Catalunya, a més, ASCEN és responsable de l’àmbit de Contractació Pública dins de PIMEC, des d’on traslladem aquesta mateixa problemàtica a les administracions catalanes i defensem que els plecs i els pressupostos de licitació reflecteixin els costos reals d’un servei intensiu en persones.
Les dades dibuixen una realitat inequívoca: la desindexació no afecta la negociació col·lectiva regulant-la, sinó buidant-la de viabilitat allà on conviu amb la contractació pública. I quan els marges es trenquen, qui acaba pagant-ho no és una abstracció: és l’ocupació estable de desenes de milers de persones que el nostre sector sosté, la qualitat d’un servei del qual depèn la salut de tothom i, en definitiva, el conjunt de la societat.
Fer visible aquest cost invisible, traslladar-lo als àmbits on es prenen les decisions i treballar perquè cap dret reconegut quedi sense una empresa viable que el pugui sostenir és una de les línies de treball estables d’ASCEN.
Perquè no hi ha progrés social durador si no és viable per a qui ha de prestar el servei.